No sóc artista vocacional, ni dotat. Sóc artista per voluntat, sóc artista per decisió, per “emperre” en convertir-me en algú amb certa idea de risc, en algú radicalment inútil, convençut que no cal resistir-se a fer el ridícul: disposat a morir amb les botes posades.
Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que hi era, posats a estar, amb les estrelles. Ser “star”.
Ja que la vida semblava no tenir remei, apostaria per viure no una, sinó diverses vides. En una atractiva i callada transhumància felina, em passejaria per un munt d’escenaris interpretant el paper més adequat, en cada moment, al meu estat d’ànim. Romàntic per individualista, excèntric per exagerat, dandy per impertinent.
Ser artista com a coartada, com a excusa per superar la timidesa, fer l’incorrecte, dir barbaritats i cometre imprudències. Aconseguir la celebritat com a forma de destrossar l’embolcall de falsa modèstia, la mesquina naturalitat i l’aclaparadora mediocritat de l’entorn. Retratar les fantasies autobiogràfiques de tothom. Afrontar amb ironia les males jugades i anticipar, amb sorna, l’irremeiable.
Em vaig construir com a artista. Artista i funambulista, a la corda fluixa. La meva dedicació a l’art obeeix a un intent de supervivència social i emocional. Perquè com a artista intencionat sóc un artista convençut que l’art és evitable, que no serveix per a res o, com a molt, per fer-nos companyia en la desolació.
El fet de no madurar a temps m’ha permès envellir endarrerint el desengany. Atacat de descreença absoluta, l’art és finalment, sobretot, el meu espai de resistència. L’espai de l’autenticitat de l’artifici, de l’engany, de la relliscada, de l’il·lusori, de la simulació, del que és intersticial, del que és larvat i d’allò que s’enquista en el intersticial. Aquest espai, obert o tancat, en què, atès que no puc deixar de ser, gairebé no soc res.