El 18 de juliol a partir de les 12h s’inaugura en la seu Mi Path os Doy (Trasanquelos) l’exposició en la qual es recullen les col·laboracions entre Richard Hamilton i Dieter Roth, i la col·lecció de joguines per a gossos de Carlos Pazos.
COL·LABORACIONS
Cadaqués, estiu de 1976. En la galeria epònima, fundada i dirigida per l’arquitecte suís Lanfranco Bombelli, s’inaugura una mostra que porta per títol: Col·laboracions de Ch. Rotham, un acrònim resultant d’unir les primeres lletres dels noms dels tres autors que havien participat en la realització de les obres exposades: Chispas Luis, Dieter Roth i Richard Hamilton. El fruit d’aquestes Col·laboracions va consistir en un nombre de pintures, gravats, afiches i un disc, que es van exposar inicialment en l’esmentada galeria i van viatjar més tard a la Fundació Joan Miró de Barcelona i a l’ICA de Londres.
Hamilton i Roth van ser artistes molt diferents. El primer depurava els seus treballs i extreia d’ells tot allò que li semblava accidental. El segon treballava amb la taca i el gest, dipositant residus, traços i materials sobre una superfície, una taula, un cartó o una caixa. La seva associació va ser, no obstant això, molt fecunda. Des de l’amistat i l’afecte, i també a partir de la diferència i la discrepància, van aconseguir construir un espai comú, únic en la seva època. El seu caràcter extraordinari va tenir, en el cas de les Col·laboracions, un component addicional, constituït per l’existència d’un tercer actor, Chispas Luis. Aquest no era un humà, sinó un cànid, que vivia a Cadaqués i que era conegut pels lladrucs que emetia quan algú tocava la guitarra. La peça musical, recollida en el disc, va ser executada a l’uníson. Dieter o Richard esquinçaven l’instrument i el gos produïa la lírica.
La idea de fer alguna cosa amb gossos i per a gossos havia sorgit uns anys abans a Londres, en una trobada que Roth i Hamilton van mantenir amb Marcel Broodthaers. Preocupat com estava sempre per arribar a fi de mes i donada la popularitat dels quadres de cavalls i cans al Regne Unit, l’autor belga va imaginar que confeccionar pintures de quadrúpedes podia ser lucratiu. Això sí, amb la condició que s’oferís la seva venda als humans, que són els únics que, en la nostra societat, gaudeixen d’un cert nivell adquisitiu. Broodthaers va morir sense veure acomplert el seu projecte. Roth i Hamilton van continuar amb aquest, pintant una sèrie de llenços amb temes canins, entre els quals destacaven les salsitxes i les botes. En lloc d’estar a l’alçada de la vista dels homínids, els quadres es van penjar a pocs centímetres del sòl, amb l’objectiu que les imatges fossin degustades pels gossos.
Trasanquelos, estiu 2020. Carlos Pazos i Monserrat Cuchillo organitzen en la Fundació que porta el seu nom, una mostra que, al costat dels pòsters i el disc de les Col·laboracions de Ch. Rotham, inclou al voltant de dues-centes andròmines de goma per a gossos, provinents de la seva col·lecció. Més de quaranta anys han passat des de l’exhibició a Cadaqués. Pazos és conscient que avui no és necessari afegir més coses a un món que no les necessita. Actua amb el que ja existeix. Col·labora en solitud amb els altres. Elabora les seves obres amb allò de què s’envolta i atresora. Com a col·leccionista, Pazos acumula mercaderies i fetitxes per a les mascotes, que no consumeixen. Com en el cas de Roth i Hamilton, les peces que incorpora a l’exposició van destinades al joc i entreteniment dels animals, a pesar que han estat dissenyades per l’home. Igual que les pintures per a gossos de Ch. Rotham, les joguines de Pazos revelen les contradiccions d’una societat extractiva, capaç de portar el consum fins a l’absurd.
Pazos situa l’acte creatiu com alguna cosa intrínsicamente humà, però, per això, inseparable de les altres espècies. I per molt que, en aquesta ocasió, no s’hagi sumat cap ca al treball col·lectiu, la seva participació esdevé implícita en la seva absència. Amb aquestes noves Col·laboracions Dieter Roth, Richard Hamilton, Chispas Luis, Carlos Pazos i Montserrat Cuchillo trenquen, de manera paradoxal, amb el logocentrisme occidental que ens separa dels altres, i visualitzen els nostres vincles biològics i afectius amb altres animals. Això implica que no existeix una naturalesa externa a nosaltres, ni una única dimensió temporal o espacial. Al contrari, vivim immersos en una multiplicitat de relacions i llocs, que són estranys, misteriosos i sorprenents. Aquests artistes ens conviden a pensar en escales que no són familiars, sinó monstruoses.
Manuel Borja-Villel
Juny 2020