Fa uns anys que patim una profunda crisi d’antirealitat en les arts i, a vegades, se’m inclou en el cercle dels artistes passats de moda. Cosa que, per a mi, quasi és un elogi.

Però permetin que insisteixi en la moda i en la crisi d’antirealitat.

Per a mi l’art es quelcom d’inútil, qualitat intrínseca que li dona tot el seu sex-appeal.

Si per alguna cosa crec que ha de servir l’art, és per a fer-nos companyia, per distanciar-nos, amb ironia i humor, de l’absurd de la vida i l’horror del dia a dia.

No estic apostant per un art només d’entreteniment, sino per un art ensimismat, poètic, descarat i gamberro a l’hora, que defugeixi l’espantosa realitat davant la qual la única escapatòria possible és l’antirrealitat.

Crec doncs, en una actitud que no té res a veure amb la moda què avui s’imposa i pretén convertir els artistes en predicadors de la conscienciació política i social. Descartant la heroicitat de la individualitat i la crítica sense embuts; fóra de lo correcte i dels llocs comuns.

Fragment discurs d’agraïment.
Premi GAC, 2016
Barcelona, maig 2017

¡Malditos niños!
Ángel González

Carlos Pazos «I’m going to make myself a star».
William Jeffett

Cuatro esquinas (aproximación a la poética de Carlos Pazos).
Eduardo Lago
Arte y parte: revista de arte - España, Portugal y América, ISSN 1136-2006, Nº. 30, 2000-2001, págs. 40-47